Vídeo creat per: Noemí Lázaro

​

​

​

​

​

​

​

​

 

Al seu llibre, La sortida del laberint (2013), vostè explica que el model espanyol està enfocat a un model productiu de masses. En quin model productiu creu que s’haurien d’haver basat tant Catalunya com Espanya?

​

El llibre constata que, efectivament, les parts d’Espanya que s’han dedicat més al turisme de masses, els hi ha anat pitjor en termes laborals, que també és atur, tenen més abandonament escolar i la renda per càpita ha crescut menys que en altres llocs que s’han dedicat més a la indústria. Però el llibre acaba amb una conclusió en forma de frase que diu “Ens convé més indústria i millor turisme”.

​

I com creu que ha estat l’evolució d’aquest model fins a dia d’avui?

​

Desgraciadament el que estem veient del cicle que comença ara, entre 2014 i 2018, tots els indicadors a mi em porten a concloure que estem repetint el cicle anterior, és a dir, estem creixent, estem creant moltíssims llocs de treball. Òbviament, el PIB està creixent a molt de pressa perquè és natural, però, en canvi, la productivitat –que en el fons són els salaris o està molt relacionat amb els salaris- no va gaire bé. I, per altra banda, hi ha un indicador molt alarmant que és que el 30% dels llocs de treball que s’estan creant ara –fins i tot els ocupats per joves de 30 a 34 anys, que han tingut tot el temps del món per acabar els estudis-, un 30% -insisteixo- són persones que tenen com a màxim l’Educació Secundària Obligatòria (ESO). I això és el triple que qualsevol país al nord dels Pirineus. És a dir, que la mena de llocs que estem creant, són llocs de treball que massa empresaris es conformen amb un treballador que té com a màxim l’ESO. Amb la qual cosa, això vol dir que els llocs que estem creant no són bons o no són prou bons.

​

Vostè com ho canviaria això?

​

Jo tinc un llibre que és la continuació d’aquest [Com Àustria o Dinamarca: La Catalunya possible (2013)], on precisament tracto de respondre aquesta pregunta perquè quan vaig acabar aquell llibre vaig pensar “per què el turisme espanyol, a diferència del turisme suís o el turisme austríac, resulta que té aquestes característiques tan mediocres?". Jo crec que la solució és el salari mínim, és a dir, el que diferencia Espanya de qualsevol país del nord dels Pirineus és que aquí és legal pagar molt poc. Molt poc en relació al nivell de vida del país, és a dir, el PIB per càpita. A qualsevol país del nord dels Pirineus és il·legal pagar menys de 45-50-55% del PIB per càpita, en canvi, a Catalunya, el salari mínim interprofessional –allò que és legal- és aproximadament un 33% del PIB per càpita. És a dir, aquí la mà d’obra barata surt molt barata i com que surt molt barata, hi ha un gran incentiu a contractar mà d’obra molt barata. “Que aquesta mà d’obra està poc qualificada? Què hi podrem fer és un mal menor, però més barata”. En canvi, a qualsevol país del nord dels Pirineus no és legal contractar tan barat i, per tant, els empresaris demanen més. Per tant, els empresaris no estan disposats a contractar una persona o estan disposats a contractar poques persones que no tinguin estudis per sobre de l’ESO.

​

En el seu llibre, vostè es centra molt en els període que va de 1992 a 2007.

​

Bueno perquè és l’últim cicle. Els economistes hauríem de pensar en cicle, no en dècades, ni en quinquennis, ni en lustres, ni tot això, hauríem de pensar en cicles. L’Espanya moderna post-constitucional té dos cicles: el cicle 1985-1992/94 i 1995-2013. I ara estem encetant el tercer cicle, 2014 i ja vorem com acaba. Tot són pujades i baixades.

​

Aquest període que li hem comentat, com determina el futur d’Espanya?

​

Molt malament perquè és un cicle molt negatiu.  Tot i així, és un cicle que té coses positives. La més positiva és que la indústria s’ha salvat, nosaltres seguim sent un país industrial, les exportacions van molt bé. Les exportacions són, sobretot, indústria i aquesta és la part positiva. La part negativa és que nosaltres hem desaprofitat una època boníssima, en tots els termes, els diners que hem rebut de la Unió Europea, l’obertura al mercat internacional, que l’economia ha anat molt bé... Tot això ho hem aprofitat per crear molts llocs de treball, després hem destruït molts, amb la qual cosa hem creat un problema d’atur impressionant que marcarà una generació, hi haurà una generació que es passarà 10-20 anys sense treballar, i la productivitat ha anat fatal. Quan s’acaba el cicle al 2014, la productivitat és només una mica millor que la que era al principi del cicle, al 1995. Això vol dir que hem perdut el temps. Davant de nosaltres hi ha Alemanya, França, tots aquests països que tenen la productivitat alta, després nosaltres i després venen els països de l’Est. En aquest cicle nosaltres hem perdut posicions respecte dels que van al davant o no hem acurtat distàncies o ens hem endarrerit. I els que van al darrere han guanyat posicions, és a dir, que hem perdut el temps.

​

Al llibre vostè posa un exemple d’intensiva i d’extensiva, i es mostra més favorable de la intensiva. Però quina crítica se li pot fer a aquest model de producció?

​

La crítica que sempre se li pot fer és que en un país que té un índex d’atur tan elevat, tu t’has de dedicar a sectors i activitats que creïn molts llocs de treball, que és allò que jo en dic extensiu. Totes les activitats que generen molts pocs llocs de treball serien criticables per aquest motiu. I per això España té aquesta obsessió de generar molts llocs de treball a qualsevol preu. Però tot el llibre és d’alguna manera una crítica a aquesta conclusió, perquè si nosaltres generem molts molts llocs de treball a qualsevol preu, no combatrem l’atur. Perquè al final tots aquests llocs de treball atrauran molts immigrants i per tant, el problema de l’atur el seguirem tenint.

​

Segueix havent un mercat laboral dual?

​

Quan es parla de mercat laboral a España, vol dir que els que tenen feina estan protegits, perquè és car acomiadar-los, i en canvi, els que venen de fora se’ls pot fer contractar eventual. Jo crec que se li dóna molta més importància que la que té, però sí és veritat, és un mercat dual. Però Alemanya també té un mercat dual i els hi va de meravella, o com a mínim millor que a nosaltres.

​

Hi ha una part del llibre en què diu que els experts no van criticar suficient Espanya fins que va estallar la bombolla immobiliària. Per què els experts no van advertir-ho?

​

Ho explico al llibre. Perquè els experts estan mal formats. És una formació que ve a dir que el mercat és pràcticament omniscient, que el mercat està molt bé i se l’ha de deixar en pau. I llavors, a pesar que tots els símptomes portaven a pensar que el mercat estava fent un disbarat, que eren unes transferències de recursos financers enormes que anaven a Espanya, i que Espanya dedicava a la construcció, i que el preu de l’habitatge estava disparat, doncs tot i que els símptomes hi eren, els experts s’ho miraven i deien que si el mercat ho fa deu ser perquè està bé, i que si s’està equivocant, per si sol es corregirà. I l’experiència demostra que el sistema de mercat és molt inestable.

​

Per tant, s’hauria de canviar la manera d’ensenyar, no?

​

Evidentment. Hi ha un corrent en aquest sentit que de moment no s’aplica bé. El model neoclàssic és un model que és mentida, però és tan atractiu i s’han destinat tants esforços per part de diferents generacions d’economistes per anar-lo perfeccionant, que clar, costa molt abandonar-lo, però és mentida, tot i que alguna part de veritat té, el conjunt és mentida. El model és inestable.

​

Quin va ser el moment decisiu per fer explotar la bombolla immobiliària?

​

Hi ha una cosa que es diu el moment Minsky: quan els desequilibris es van acumulant no passa res, però arriba un moment en què passa alguna cosa i fa que tot caigui. Quan s’han acumulat desequilibris, qualsevol fenomen pot desencadenar-ho tot. Com més triga aquest fenomen a aparèixer, més desequilibris van acumulant-se i la crisis després és més gran.

​

Sempre es parla que Lehman Brothers va ser qui va desencadenar tota la crisis, però hagués pogut estar qualsevol altre factor, perquè no es podia aguantar el que estava passant a España, a Irlanda, a Holanda, als EUA… és a dir, si els bancs estan prestant hipoteques a persones que no poden passar, això tard a d’hora passarà factura i el banc s’enfonsarà. Clar, com més trigui a aparèixer l’enfonsament, més famílies s’hauran afavorit dels préstecs i més gran serà el forat del banc. I si el forat del banc és molt gros arrossegarà la resta de bancs.

​

La crisis econòmica ja ha acabat?

​

Tot és relatiu en aquesta vida. L’economia va per cicles, hi ha de pujada i de baixada. Què és el que hem de mirar per si estem pujant o baixant? El nombre de treballadors ocupats, el nombre d’hores que es treballa, el PIB… En general tendim a mirar el PIB trimestral, per tant, si mirem això, la crisis va acabar a finals del 2013, però les seqüeles duren moltíssim. Les persones que estaven a l’atur de llarga durada perquè treballaven a la construcció i no estan trobant feina i potser no la trobaran mai o en molt males condicions, per aquesta gent la crisis no ha acabat. Ara bé, a nivell macro, doncs sí ha acabat. El moment més baix és al 2013, a partir d’aquí, al 2014 i al 2015 la situació segueix sent dolenta, però estem pujant.

​

​

​